El gos Pancho

Hola, soc en Pancho, tinc set anys (49 en anys d’humans) i ara us explicaré la meva història.

Jo, abans d’estar amb la meva actual família, vaig ser abandonat per una altra.

Primer de tot em vaig quedar solet al carrer, era un gosset molt petitó, tenia molta por i no sabia què fer.

El dia 5 de juliol de 2016 va passar la tragèdia, em van abandonar!

Després que els meus amos em deixessin perquè se n’anaven de vacances un temps, em vaig quedar sol al carrer durant uns quatre mesos.

Tenia moltíssima por, no sabia on anava a dormir, què menjar, on trobar aliments ni què m’anava a passar.

Aleshores el primer mes vaig conèixer gossos, gats i molts animals més que mai havia vist. Em vaig trobar un gos de carrer sense corretja que em va voler mossegar però… a l’instant va aparèixer saltant davant meu un gos que segurament seria enemic de l’altre. Vaig tenir molta sort perquè quan va aparèixer jo vaig sortir corrents i vaig córrer prou perquè que no m’agafes.

El primer mes em vaig començar a adaptar, ja sabia com trobar el menjar, on dormir i com defensar-me. No volia sortir del poble i per això em limitava a anar als afores.

Seguidament, la tercera setmana vaig anar al restaurant del cosí dels meus antics amos a veure si em donava menjar i sí, em va reconèixer i vaig aconseguir entrar al local. Em vaig donar un festí, vaig menjar carn, peix i un bon pastís.

No és que m’agradés ser de carrer, però a vegades pot ser divertit.

L’endemà vaig trobar una pilota de tenis als afores del poble. M’ho passava genial amb la pilota, era molt divertit!

Em vaig fer mal, vaig divertir-me i sobretot vaig anar al restaurant del cosí dels meus antics amos, ni us imagineu tot el que em menjava allà.

Passaven i passaven els dies i ningú m’agafava, només tenia oportunitat quan algun nen petit em trobava i li demanava als seus pares, però a tots els hi deien que no.

Un dia van començar a explotar coses, em vaig amagar sota d’un cotxe i vaig treure el cap per mirar al cel, en aquell moment vaig veure uns dibuixos molts bonics i vaig descobrir que quan sortien els dibuixos explotava tot!

Vaig sortir corrents i vaig sortir del poble per primera vegada sense amos. Aquells dies vaig estar intentant tornar al poble però impossible. No el trobava, estava perdut.

Aleshores em vaig trobar un gos molt amigable i li vaig preguntar:” saps on està un poble que es diu Blanes?” I em va respondre que no, però que li semblava que era per la zona aquella en la que hi havia un munt de cases. Jo confiat de què era per allà em vaig dirigir cap a aquell barri però no, no era.

En aquell moment em vaig trobar un home i una dona que em van agafar i em van portar a un lloc on hi havia unes reixes molt altes i més gossos diferents .

Al segon dia en van ficar una agulla al cap a l’altura de les orelles, que em va a fer una mica de mal.

El tercer dia, em van dutxar cosa que no m’agrada gens, em van portar a una zona d’entrenament i en van posar més agulles.

Em va tocar fer les coses que menys m’agraden dutxar-me, fer esport i les agulles. I per això pot ser que sigui la raó la qual vol dir que estic engreixant una miqueta de res.

El cap de setmana a la meva estona de dormir, em va despertar un nen petit, ros i amb els cabells arrissats que venia acompanyat d’una àvia molt afectuosa i la mare.

El nen els va dir als seus pares: “vull el gosset, vull el gosset!” I la mare i l’àvia es van posar a rumiar. Jo en aquell em vaig adonar de què em volien adoptar! Em vaig posar a bordar, podria tornar a tenir amos. El nen es va posar a cridar amb mi ” vull el gosset, vull el gosset!” I finalment la mare amb l’àvia van anar a dir-li una cosa a la senyora que em va recollir, jo vaig acostar-me al noi, se li veia molt content, em va voler acariciar però la reixa li impedia, però no passa res perquè dins de deu minuts ja em podria tocar tot el que volgués.

I per fi vaig sortir d’aquella gossera, em sentia una mica sol allà. Em van fer un passeig abans d’anar a casa seva. Em vaig ficar al maleter i vaig intentar portar-me el millor possible al cotxe, però és que estava tan content que ni t’imagines.

Per fi, un altra vegada tenia una casa calenteta, amb un llit i una família amorosa. El que més m’agradava era pujar-me al llit de l’àvia discretament, jugar a la pilota amb el meu germà ( el nen ) i menjar un ós molt potent que em portava la mare.

I ara que han passat diversos anys des del dia que ens vam conèixer, estic molt content de la vida que estic passant, la qual inclou baralles, amics i moments de por. I a pesar que al principi estava molt trist que m’abandonessin ara crec que m’ha servit d’experiència que fer si em torna a passar (cosa que espero que no). Ara he après una lliçó, encara que els canvis fan por a vegades pot ser molt bo.