Ara fa un any…

Miquel Antolí

Capítol 1

Al principi només eren notícies que no acabava d’entendre però, els meus pares semblaven preocupats. Per cert, no m’he presentat, em dic Davyd, tinc 6 anys i visc a Ucraïna.

Un dia, estava mirant la tele i vaig veure la meva mare plorant mentres mirava el mòbil, la vaig anar abraçar però ella em va dir que no era res.

Aquell mateix dia quan la meva mare i jo estàvem sopant va arribar el pare que tornava de treballar. Ell treballa de policia i fa horaris molt estranys, mai no ho entendré…

A l’arribar el pare, va abraçar a la mare i tot seguit a mi. No feia gaire bona cara, va estar parlant amb la mare però no vaig entendre massa què deien, parlaven no sé què del president de Rússia i el del nostre país que estaven enfadats i no sé què més.

Capítol 2

Avui he vist el meu pare trucant al tiet que viu a Polònia i he pensat que ens vindria a visitar. El tiet és una molt bona persona, té dues filles més grans que jo.

A l’escola estem aprenent a escriure, la mestra ha dit que potser tancarien l’escola uns dies fins que s’acabi un petit problema, no han dit quin era, però estic segur que està relacionat amb la pel·li que vaig veure ahir, que anava sobre una escola la qual estava embruixada i els nens acaben fent fora als fantasmes.

A la nit, la mare m’ha explicat que la vida és com un muntanya russa, hi han pujades i baixades i que ara segurament haurem de fer una forta baixada i un cop que estiguem abaix, esperarem tornar a pujar. La veritat és que no és veritat, perquè jo mai m’he pujat a una muntanya russa.

Capítol 3

Han estat instal·lant una mena de forats a sota terra reforçats, he pensat que farien un parc.

El que era curiós és que, els que l’estaven instal·lant, eren d’una feina molt rara que es diu militar.

S’hi han estat tot el dia, fins a la nit.

A casa no sé per què estaven fent maletes de roba i hi posaven joguines meves. M’han dit que ens n’anirem de viatge. Però no hem agafat res pel pare.

A l’hora de sopar el pare ha tret un mapa de tot Ucraïna marcant amb un boli indicacions, però al final s’ha fet tard i me n’he anat dormir.

Capítol 4

Avui m’ha despertat a les 5 del matí, un despertador molt estrany, que ha despertat a tot el poble d’una cosa molt curiosa dita bomba.

El pare m’ha dit que jugaríem a fet i amagar i ens hem amagat en el forat que van fer ahir aquells nois grans.

El que era estrany ha estat que ens hem amagat tots en el mateix lloc.

Tots tenien molta por de que els agafessin, pero no sé per què, però jo estava la mar de bé.

L’estona se m’ha fet molt llarga…  hem estat més 6 hores allà dins, però quan ha acabat de sonar el despertador hem sortit.

Capítol 5

Al sortir, m’he posat a plorar ja que estava gairebé tot destruït, el pare m’ha dit que hauria de marxar per feina durant un temps, que ens vindria a buscar un autobús que ens portaria a la frontera on allà ens esperaria el tiet i que ens portaria a casa seva fins que tot es calmés…

Més tard ha marxat i m’he posat a plorar sense parar i hem pujat al autobús.

Capítol 6

A l’autobús veia els edificis i els parcs mig destrossats i he recordat tots els moments divertits que havia viscut…

A l’autobús hi havia molta gent apart de nosaltres.

A mesura que avançàvem tot es veia més tranquil i he deixat de plorar.

Si quan estàvem en aquell parc se m’ha fet llarg el viatge en autobús… ni us explico més de 13 hores! 

Capítol 7

El problema ha estat quan ens hem trobat amb una mena de control molt estany. Uns desconeguts han entrat a l’autobús i han començat a demanar papers.

Suposo que volien fer un dibuix.

Han anat preguntant persona per persona.

Quan m’han preguntat a mi, els hi he ensenyat un dibuix que havia fet durant el viatge.

En el seient del costat, estaven asseguts la família del Saha, un company d’escola que va venir el trimestre passat. No deurien tenir cap paper per dibuixar i els van fer fora de l’autobús. 

Capítol 8

Per fi hem arribat!!!

Hem arribat en una mena de descampat a on hi ha moltes tendes de campanya i gent que reparteix ampolles d’aigua i menjar. Suposo que volen fer un pícnic.

La mare i jo ens hem agobiat molt, ja que hi havia molta gent amb samarretes de colors llampants. També hi havia gent ferida i els estaven curant.

Després de caminar mitja hora entre persones, hem vist la carretera on hi havia molts cotxes. Però en un racó hi havia el tiet.

Capítol 9

He anat corrents a abraçar el tiet!

Feia 2 anys que no el veia i em vaig posar molt content.

Al cotxe, el tiet ha començat a parlar amb la mare, semblava que li estava explicant les coses que hi han en el poble del tiet i després la mare, li ha explicat les aventures que havíem tingut. Mentres ho explicava he recordat les estranyes aventures que he tingut.

Però abans que m’adonés, ja havíem arribat.

Capítol 10

Un cop vaig baixar del cotxe, m’esperava la tieta  que em va abraçar molt fort, darrera les meves cosines, les quals feien cara de pena no sé perquè.

Hem estat una estona instal·lant-nos, el tiet m’ha estat ensenyant les habitacions, he vist que també hi estaven instal·lats els meus avis i m’he posat content i m’han explicat que també van haver de fugir.

M’ha dit que tenen dos habitacions lliures i ha dit que una era per mi. La meva era el doble de gran que la que tenia a casa.

Tant de bo el meu pare ho hagués vist.

Últim Capítol 

De tot això ja fa un any, ara vaig a una escola a Polònia on he fet molts amics i he après a escriure.

El poble és gran i hi ha molts parcs i llocs per veure.

Els avis s’han comprat un casa no gaire lluny d’on viuen els tiets.

La mare ara treballa d’infermera i la veritat és que li va molt bé.

Al tornar de l’escola m’ha vingut a buscar la tieta i m’ha portat a casa.

En arribar, la mare estava plorant però a la vegada reia. Estava molt confús i al girar-me he vist a tota la meva família. Cada cop era més estrany… fins que per la porta de la cuina ha entrat el pare. Segurament devia ser el dia més feliç de la meva vida!

El vaig anar a abraçar i em vaig posar molt content, vam anar a sopar a un restaurant bastant car per celebrar que havia tornat el pare, ens va explicar tot el que li va passar, jo no vaig entendre res de res…

Però a l’acabar va dir que havia comprat la casa del costat del tiet!!!

Des d’aleshores vivim a Polònia i el pare ha deixat de treballar per estar amb mi.

Som molt feliços!

FI